Miquel Duran no té pèls a la llengua: “Una característica de la meva generació és que ha tingut molt temps per cagar-la”. Ni més ni menys: a través del mètode (quasi) infalible de l’assaig i de l’error, tota una generació de figuerencs —més que no pas d’empordanesos— es va dedicar a flirtejar amb la memòria i amb el futur mitjançant un exercici radical de present que es va traduir, com no podia ser de cap altra manera, en vida de barri i en activitat febril a l’aixopluc dels quatre bars i quatre locals que la ciutat de Salvador Dalí oferia durant aquells llarguíssims anys seixanta empeltats, per pura simpatia i inèrcia existencial, amb els setanta i escaig. Duran, sense nostàlgia però amb infinit respecte —i ironia—, posa com a exemple paradigmàtic a l’hora d’il·lustrar aquell moment els articles que publicava Narcís Pijoan a la secció «Si fa no fa» del setmanari Empordà de Figueres: justament va ser aquest cronista oficiós de la ciutat —i, per cert, execel·lent crític d’art— un dels que va defensar més aferrissadament la ironia com a estratègia contraposada a les solemnitats impostades. D’això es tracta: «tot excés de virtut infanta un vici».

No resulta estrany, per tant, que des del seu magnífic refugi d’Agullana, Miquel Duran viatgi durant uns instants cap al seu carrer Perelada ni que vindiqui els incombustibles Bartomeu Massot i Fages de Climent —imatge i lletra en estat pur—, juntament amb els Sidrach, Evarist Vallès i companyia, tots ells perfectament atrinxerats en algun d’aquells mítics locals de la Rambla avui reconvertits en sucursals, més o menys desafortunades, deutores de l’estètica Starbucks i subproductes similars: potser per això li agrada conversar a la Concòrdia d’Agullana, un local deliciós i anacrònic que resulta òptim per parlar de la practica de l’art i dels meandres que habilita.

Miquel Duran forma part del grup d’artistes que creu que tot és pintura o, potser millor, que tot és susceptible de ser tractat de manera pictòrica. Des de que va aparcar, fa més de tres dècades, un parell de negocis prou rendibles —un bar i una herboristeria pionera en el seu ram— i es va llançar a la pràctica de l’art —prèvia desintoxicació sabàtica—, s’ha mantingut fidel, com els amants anacrònics, a una disciplina que reconeix com a ofici i que, en aquest sentit, desplega metòdicament, una mica a la manera dels monjos il·luminadors i, per descomptat, a recer d’uns coneixements alquímics que només la pràctica pacient es capaç de proporcionar. Tot és pintura i tot són pinzells: a l’estudi de Miquel Duran el bufador de gas comparteix protagonisme amb els esprais de colors, els pots de materials diversos, les plantilles reutilitzades, els blocs de parafina, els rodets de gravador, i un llarg etcètera que delata la doble bulímia del seu eclèctic responsable.

I és que Miquel Duran és un artista barroc: amb als pintors del gloriós segle XVII comparteix la fascinació per la corporalitat, per la carn, per la matèria i els seus atributs i, també, una mena de fam visual molt especial capaç de nodrir-se de qualsevol disciplina amb l’objectiu darrer d’escenificar —pura representació, com ara Las Meninas— la seva òpera total. Per això les seves pintures semblen rescatades d’algun incendi —escrostades, quartejades, mutilades, transitades per milers de combois i puntejades per oasis de pau plàstica enmig del caos—, perquè estan fetes de temps i memòria o, encara més, perquè ens parlen de l’inefable des de l’aspresa de la seva escorça-pell impugnada, com els murs antics, per les veus silenciades de combats pretèrits.

EUDALD CAMPS (publicat al Diari de Girona 4 de Juliol 2011)

fotògraf Josep Algans